jueves, 26 de diciembre de 2019

ALABAT SIA DÉU



ES JAI DE SA BARRAQUETA
1ª Edició a 1882 (Nº 76 de L´Ignorancia)

An aquell temps que hi havia un Rei que parava faves,
i li queien ses baves a dins un ribell, hi ahvia també un homenet vei que tothom li deia es Jai de sa barrequeta, perque vivia dins una, dalt un turó.
Era tan malsofrit i rabiós, que ningú li poria demanar de noves, i ses dones deien an es nins, que ploraven:
—Si no calles, te duré an es Jai de sa barrequeta, que fa saïm d'ets al•lots grassos i aigo-cuita de magres.
I es nins callven, perque s'estimaven més viure que caure en mans d'aquell jai.
Aleshores el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel mòn.
Un capvespre, camina caminaràs, sa nit los agafa devora sa barrequeta, veren es Jai que aplegava quatre buscais per coure es sopar, i tengueren aquestes:
Alabat sia Déu.
—Per a sempre.
—Bon vespre que Déu mos do.
—Serà bo, si Déu ho vol.
—¿No mos daríeu posada per aquesta santa nit?
—Si vos anohortau de jeure en terra.
—Deixau córrer s'ànsia per noltros.
—Idó no en parlem pus.
El Bón Jesús i Sant Pere entraran dins sa barraca; es jai encalentí un poc d'ecudella recaufada que li era romasa es migdia, pòsa taula, i no traguè més que un roegó de pa més rostit que un test de teula.
—¿Que no hem de fe sopes? demanà el Bon Jesús.
—Ell ja ho veis; no hi ha pus pa.
—Feis sopes, no temeu, digué el Bon Jesús; i es Jai se posa a llescar es trosset de pa d'ordi, i com més anva, més llesques feia.
I es Jai que desiara deia:
—¡Ell el Bon Jesús mos hi dóna la maina!
El sen-demà, quant es sol començava a guiatar pe's'entrelluu de llevant, el Bon Jesús i Sant Pere estaven de partida.
El Bon Jesús crida es Jai i li diu:
—Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé, demanau un do.
—Demanu la Glori, digué tot d'una Sant Pere, baixet baixet.
—No vaig de gloris, respongué es Jai. ¿Sabeu quin do vui jo? Que qui púgiga damunt aquesta perera, no puga davallar fins que jo ho diga.
—Concedit; demanau-ne un altre.
—Idò que ténguiga...
—Demanua la Glori, tornà dir Sant Pere, més de mig enfadat.
—Xau-me fer, si voleu, respongué es Jai, també fent mala cara ferm. Idò s'altre do que vui, amb aquestes cartes no puga perdre mai.
I mostrava unes cartes amb mig dit d'engrut.
—Concedit; ¿voleu res pus? digué el Bon Jesús.
—¡Demanu la Glori, carabassenc! s'esclamà Sant Pere, ja fora d'ell mateix.
—Si m'ho guésseu dit an açò com jo estava a la flor del món, ja tendríeu es morros esclafats, digué es Jai, amb sos uis que li espiretjaven. Agafa un sarró que tenia su devora, i dirigint-se an el Bon Jesús, va dir:
—S'altre do que vui, que qui es pòsiga dins aquest sarró, no en puga sortir fins que jo ho diré.
—Concedit, digué el Bon Jesús.
I  ell I Sant Pere prengueren est atapins, i.. de d'alla s'ès dit.
Ja feia vuitanta anys que es Jai de sa barrequeta rossegava p'el món, i no se moria.
Un demati, de cop i bolei, s'hi presenta la Mort i li entima, sense mesclar més cerimonies:
—¡Ola! jaiet, anen amb mi.
Es Jai la se mirà un poc de dalt a baix, i diu:
—Anem! si no ès cap part dolenta.
—Feis via, feis via.
—¡Que tanta de frissor! Fins a mitja nit serà d'avui...I escolta, ¿que no t'agraden ses peres?
—Així mateix.
—Idò puja damunt aquesta perea, i menje'n fins que en vulgues; i jo aniré a fer sa trosselleta.
—Espediu, i farem via.
La Mort puja damunt sa parera, i menja qui menja peres, fins que les tocà amb so dit; però, quan volguè davallar, no pogué, pergue es Jai no se'n volia anar amb ella, i s'estimava més capllevar per aqueix món que morir-se; i la pobra que tirava llamps i pestes com si tot ho hagués volgut encendre.
I an es Jai li vengué an es cap ferla hi estar molt de temps; i passaren anys i anys, i la mort damunt sa perera sense pore matar ningú.
Si qualque fosser ho sap, li feia ballar s'encenai an es Jaiet, perque la gent no es moria, i ells no guanyaven res.
Arriba un dia que la Mort, avorrida d'estar damunt sa perera, digué an es Jai:
—Amollau-me, i no vos diré res.
—¿I ho dius de bo?
—Paraula d'homo.
—Tu no éts.
—Si vos toc, que em tiren d'una passa.
—Idò, ve-te'n; i si en vols pus, de peres, ja tornarás.
—No vaig de peres, no.
I de llevò ençà, un qui no va de res, diu que no va de peres.
La Mort, totd'una que pogué escapar-se, ¡cametes que me valguen!...a donar part an el dimoni, que esta més cremat que un diner de mistos; que així com ningú se moria, no entrava cap condamnat a Infern.
Quant En Banyeta-verda sabé es pas, remant sa coa, deia:
—¡Xe'l-me fer a compte meu, an aquest bergant!
Era un decapvespre d'hivern que no s'aturava de brusquinetja, i es Jai s'escaufava dins sa barraca.
El Dimoni, carregat amb dues ànimes i banyat fins a sa pell, s'hi presenta; i tengueren aquestes:
—Ola, Banyeta-verda, ¿què ès estat?
—Homo, ¿què ha d'esser estat? Jo me'n venia tot just per dins es goret d'aci baix amb aquestes dues, que eren d'un taverner i d'un contrabandista, i mos ha aplegats  aquesta  barrumbada  i som  vengut a arreconar-me.
—Bé, bé; estic content. Acosta't i t'escaufaras un poc; bé que açò es cosa que un de voltros sempre n'ès servit.
I el Dimoni s'hi acostà.
—¿I si fèiem un escambri? li digué; i al manco un homo mataria el temps.
—Ja ho has dit! No, i jo tenc unes cartes!... ¿I què em de jugar?
—Una ánima d'aquestes i sa teva.
—I tu, segons veig, poses tot es teu cabal am ánimes.
—Cadascú viu amb s'art que pren.
—Vaja idó, jugarem aixi com tu has dit, s'esclamá, perque sabia que no poria perdre; i ja ho crec que es Jai, una darrera s'altra, gunayà an En Tibo ses dues ànimes, que d'alegria i goig botaven.
Llavó en Coarrut digué que no era pas de cristians no pagar-li es beure. Perque s'estornell se feia aquesta raò:
—Per anar a sa taverna hem de passar es torrent, que ara corre. Si en passar no tenc sort de capficar aquest Jai dins s'aigo, estic perdut... ¡perque ell ès el reverent dimoni! A mi tot, que estic tan alerta, la m'ha feta.
Es Jai hi convengué es so anar a pegar un glop; però tengué s'advertit de posar-se es sarró dins sa faldriguera.
Quan foren en es torrent, En Tibo volia fer passar es Jaiet davant; i es Jai, que li afiná la tela, va dir amb ell mateix:
—¡No m'hauràs per aquest caire! i feù aquesta raó:
—¡Uei! estimat, tu no vas bé. Lo que et convé més, ès posar-te dins aquest sarró, i jo et passaré a s'esquena, i no et banyaras ni un pèl. Perque tu, avesat a viure dins es foc, amb sa banyadura d'avui i ara que passasses aquest torrent amb aigo fins a cinta, perilleria aplegar una pipida que fesses cuiro; i ¡veiès què seria el món, i sobre tot l'infern, sense tu!
Ell el Dimoni, després d'aquestes raons, aspergiant més que un carreter, no tengué altre remei que posar-s'hi, dins es sarró.
Per mi era arribat a ses botelles des taverner quan se'n va dur sa seua ánima.
Totd'una que es Jai tenguè En Tibo dins es sarró, diu:
—Ja t'hi tenc,— i toca soletes cap a ca ferrer molt a mic seu.
—Donau-me una calda an aquest sarró, diu an es mestre, i jo tendré.
El possen damunt s'encruia, quatre o cinc mossos agafen un mai perhom, i toc va, tum-tumtum-tum-tum-tutum; i pegaran fins que tengueren alè.
Llavò es Jai obri es sarrò, i el Dimoni, sense voler sebre qui l'havia encalçad, cap a l'infern! i tots los sircumstants, fent es fetge de riaes, que deien:
—Ja tornaras, si en vols una altra.
Es Jai pegà cap a sa barraca fent aquesta raó:
—Lo que es diu ara serà ferest; ni la Mort ni el Dimoni em diran com va la vida;....ja porà esser que resseguem molts d'anys per aquest món!
En pasaren molts, però molts, d'anys.
Es Jai de sa barrequeta ja n'havia doblegats cent, i cansat de viure, s'esclamà:
—¡Ja ho serà blau fester, si aço no muda!... ¿I què tenc d'emperiolar tants de temps pel món, jo?... No res, anem an el cel a ceure si mos volen.
I camina caminaràs per deserts i boscs, travessant muntayes i comellars i enfilant-se per penyals i cucuies, arriba en el cel. Troba obert, se n'hi entra es més descansat del món, veu el Bon-Jesús, i se'n hi va a fer-li un xicotina.
—¡Està! digué el Rei de cels i terra.
—Aposta som vengut per estar, respongué es Jai, i se va asseure.
Però al punt tot ho desbaratava, i sempre feia riure la gent; i en el cel no hi havia qui s'hi oìs.
El Bon Jesús, com va veure aquest desveri, s'esclamà:
—Pere, treu defora aquest desbarat; que el cel no és lloc de fer trifulga.
I Sant Pere entaferra clotellada an es Jai, i l'envià a fregir ous de lloca.
—¡En el cel m'engeguen, i a l'infern me preguen!... A l'infern m'en vaig, diguè es Jai quan va veure que li donaven ses portes p'ets uis; i camina caminaràs per turons, garrigues i fondals, dins una vall fonda destrià sa boca d'una covota que feia fum i fum.
—Ací deu esser l'infern, diguè, i s'hi acosta. Entra, se topa amb una portassa, i toc—toc; i una veu esquerdada que li respon:
—¿Qui ès?
—Es Jai de sa barrequeta.
—¡¡¡Posau barres, que no entr'!!!
—Si no obriu, esbuc ses portes.
I, encara no li varen haver obert, com un enfilai de dimonis i dimonieus amb tions de foc ja s'hi varen esser afuats.
—¡Anau alerta, que porieu cremar un homo! diguè es Jai tot xalest, i los demanà:
—¿I l'amo vostro, a on ès?
Es dimonis, quan veren allò, tiren es tions; i entre dents els escapaven aquestes  paraules:
—Ell aquest bergant no ès com ets altres....¿I què deu cerca per ací? Ets altres que venen del món, venen més coa baixa.
Vuit dies eren passats, i es Jai de sa barrqueta sortie d'infern.
Aquells paratges no li agradaven, i resolgué tocar el dos altra vegada cap al cel.
Tan aviat tancaren es dimonis quant el veren que sortia, que li enganxaran un perlleringo des calçons; i ell tot enfadat los digué:
—¡El Dimoni qui habit amb voltros!...¿no sabreu tenir un poc de mirament amb ses coses?... ¡quin marinatge,  Senyor!...
Quant arribava an el cel, Sant Pere guaitava per un finestró, i d'un tros enfora li digué an es Jai:
—¡Ah, traidor!... No m'enganareu, no, aquesta vegada!... Haguésseu demanda la Glori, i vos deiceria entrar.
—¿Isi vos donava dues ànimes?
—Ell En Pau ho diguè, que qui salvava una ànima, feia escàpola sa seua; però... no res, aniré a demanar-ho an el Bon Jesús, veiam què hi diu.

Poc despres es Jai de sa barrequeta anava a dur se dues ànimes, sa des taverner i sa des contrabandista, perque li havia concedit lo que demanava.
Quan tornà, am ses dues ánimes, Sant Pere li obri, hi entra, i encara hi és si no ha tornat sortir.
I sa rondaia ja èsta acabada... I qui no ho vol creure, que ho vaja a cercar

domingo, 22 de diciembre de 2019

GATO PARDO, GATOPARDISMO, LAMPEDUSIANO



















Si queremos que todo siga como está, necesitamos que todo cambie. Es una frase que se hizo famosa con la película "El gato pardo"de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Con ello expresaba la idea que la aristocracia tenía que aceptar cambios políticos que pueden ser inevitables con el fin de preservar su poder.


Se suele llamar Gatopardismo o lampedusiano al político que inicia una transformación política revolucionara pero que en la práctica sólo altera la parte superficial de las estructuras de poder, conservando intencionadamente el elemento esencial de estas estructuras. 

AMORES 
Tancredi se enamora de Angélica, una mujer que pertenece a la nueva burguesía que irrumpe, y abandona a Concetta que le recuerda el pasado.